La catedràtica emèrita de Fonaments de l’Anàlisi Econòmica de la Universitat d’Alacant (UA), Carmen Herrero, ha dirigit l’estudi Distribució geogràfica de la renda de les llars en España: prosperidad, desigualdad y pobreza, en el qual ha participat també l’economista Carlos Albert, de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), realitzat per la Fundació Ramón Areces i l’IVIE.

Aquest estudi, utilitzant les dades de l’Atles de Distribució de la Renda de les Llars (ADRH) elaborat per l’INE, analitza el període comprès entre 2015 i 2021, i se centra en tres moments: 2015 a 2019, període de recuperació després de la gran recessió, i 2019 a 2021, que arreplega l’efecte de la pandèmia COVID-19, i compara la situació i evolució de comunitats autònomes, províncies i municipis més poblats d’Espanya.

S’han analitzat les dades utilitzant diversos indicadors, dos per a cada aspecte. Per a prosperitat s’utilitza un indicador nou, les oportunitats de renda o prosperitat relativa que mesura la probabilitat que tenen els residents d’un territori d’obtenir millors nivells de renda que els individus d’altres territoris i compara les distribucions de renda completes, a diferència de la renda per càpita, que només mira la renda mitjana de la població. Juntament amb els indicadors de desigualtat (índex de Gini i ràtio P80/20), i els de pobresa relativa i risc d’exclusió s’ofereix una anàlisi més profunda del benestar, perquè s’analitza com els beneficis del creixement econòmic arriben o no a diferents sectors de la població.

Entre les conclusions de l’informe, Carmen Herrero ha indicat que entre 2015 i 2019 hi va haver «un augment de les oportunitats de renda, una disminució generalitzada de la desigualtat i una millora de la incidència de la pobresa, tant absoluta com relativa», mentre que «entre 2019 i 2021, no obstant això, hi va haver una caiguda significativa de les oportunitats de renda, reflectint l’efecte de la pandèmia», però, fins i tot així, en aquest temps «la desigualtat i la prosperitat compartida, com també la pobresa i el risc d’exclusió es van mantenir o, fins i tot, van millorar lleugerament».

Aquests, segons Herrero, «són dades esperançadores», al contrari de «la bretxa de gènere, ja que la diferència d’oportunitats de renda continua sent desfavorable a les dones en tots els casos». Una altra dada que la professora Herrero ha destacat és, de nou, una altra bretxa, en aquest cas d’edat: «el grup d’edat amb millors oportunitats de renda és, en tots els casos, el de les persones majors de 65 anys, i els joves els que s’enfronten amb menors oportunitats».

Quant al repartiment geogràfic, ha assenyalat que País Basc i Madrid són les dues comunitats autònomes que es troben al capdavant de tota Espanya en termes de prosperitat i oportunitats de renda, mentre que els nivells de la Comunitat Valenciana es troben «en el rang mitjà a la baixa, quasi 40 punts per sota del País Basc». Malgrat això, l’informe arreplega que la pobresa extrema a la Comunitat Valenciana s’ha reduït 4,5 punts i «ha millorat des del 2015 al 2021».

En el cas d’Alacant, la professora de la UA lamenta que «de les sis capitals de província entre 300.000 i 500.000 habitants, Alacant lidera el rànquing de pobresa, com també que es troba a la cua en benestar». En el cas de les 15 ciutats de la Comunitat Valenciana de més de 50.000 habitants, «només Sant Vicent del Raspeig i Alcoi es deslliuren de les posicions de cua entre les ciutats alacantines, amb Torrevella i Benidorm aportant les pitjors dades».

Segons el parer de Carmen Herrero, aquestes dades són consistents amb la idea que «la presència d’universitats i de centres de coneixement generen benestar en l’entorn, ja no sols pel que representen en qüestió d’oportunitats, sinó perquè generen salaris estables», fet que indica «la importància de la investigació i de la docència» per als territoris.

No obstant això, Torrevella i Benidorm «aporten les pitjors dades», igual que «altres regions eminentment turístiques del país». Cal tenir present que l’estudi es refereix a «les rendes de les persones residents a efectes fiscals, la qual cosa dona origen que no s’incorporen totes les rendes de fonts tributàries, sinó només les percebudes per la població resident». Això indica que «els residents en aquestes ciutats són els treballadors del sector turístic, fet que indica una bossa de treballadors “pobres”, amb contractes precaris i (possiblement) un alt índex de treball temporal», hi ha afegit.

En aquest sentit, la catedràtica emèrita ha reflexionat sobre la necessitat d’intentar impulsar «un canvi del model turístic» que implique «no quantitat, sinó qualitat» i l’adopció «d’altres mesures, com la taxa turística, vigent a tota Europa, que ajuden els ajuntaments dels municipis a millorar les condicions de vida dels ciutadans».