Molts hem escoltat l’expressió “baixar a Alcoi”, “anar a Alcoi” i no generaria cap dubte, si no fos empleada per persones que viuen a Santa Rosa, a la Zona Nord, fins i tot a l’Eixample o al Viaducte.

Per a molts de nosaltres, majoritàriament per als majors, Alcoi és la zona compresa entre els ponts de Sant Jordi i Maria Cristina per una banda i per l’altra, entre el Tossal i Sant Vicent. Eixe és l’Alcoi que tenim al nostre imaginari, eixe és l’Alcoi esplendorós, el dels èxits, el de les festes, el de la història bona i dolenta, si poguérem classificar la història.

Eixa zona és Alcoi, eixa zona és la nostra memòria col·lectiva, eixa zona és la que ens ha definit als alcoians como som, eixa zona és el Centre, el nostre Centre.

El Centre és el que ens ha fet tenir un projecte comú com a poble, generant il·lusions i futur, i des de fa tres, possiblement quatre, dècades eixe projecte comú s’ha trencat. No genera il·lusió, no genera futur. És cert que Alcoi es troba immers vulguem o no, en un procés de canvi estructural molt profund que està afectant a la forma de viure i de conviure, als processos productius i al comerç, ens afecta a tots i a tot, i malauradament el govern local no reconèixer la situació o el que és pitjor, no ho vol veure.

Estem en crisi es cert, però Alcoi ha estat sempre en crisi. A Alcoi sempre ens hem buscat “les castanyes” per sobreviure. No tenim terres bones per cultivar, no tenim excés d’aigua, no tenim terrenys plans per créixer, no tenim pràcticament de res, però ací estem. El que teníem en excés i exportàvem, és el que hui s’anomena “resiliència”. La resiliència és la capacitat que té una persona o un poble per a resistir i superar agressions continuades, i està relacionada amb l’autoestima, eixa mateixa que als alcoians ens brolla per la boca cada vegada que parlem. Els investigadors actuals entenen la resiliència com a un procés comunitari i cultural, que respon a tres models que l’expliquen: un model “compensatori”, un altre “de protecció” i per últim un de “desafiament”.

Al meu entendre, els alcoians hem oblidat eixa capacitat de resiliència que ens caracteritzava, doncs ara, no responem a dos dels tres models que ens diuen els investigadors. Hem perdut la capacitat de desafiament i la percepció de compensació, per que la de protecció pense que és l’única que ens queda, ho podem comprovar estos dies amb el tema dels patges (protecció front a un atac extern). Després de molts anys d’autoflagel·lació, governs que no ens diuen la veritat i passen sense pena ni glòria, afegit a un canvi de paradigma social que fomenta la persona front al col·lectiu ens han portat a la situació actual.

Però pense fermament que la podem recuperar. Els alcoians necessitem il·lusió, il·lusió per crear un negoci, il·lusió per comprar una casa, il·lusió per a que els nostres fills ací tinguen futur, necessitem una il·lusió col·lectiva que ens traga del sopor en el que ens trobem immersos, necessitem un projecte de ciutat.

Tinc la resiliència necessària, i estic convençut que els alcoians recuperarem la resiliència que ens va fer grans, sols ens falta el punt de partida, i el Centre és la primera pedra del ressorgiment d’Alcoi, del futur d’Alcoi.

A la Mesa del Centre, formada pels partits, entitats veïnals, comercials i la Universitat hem aconseguit plasmar “L’Estratègia de reactivació socioeconòmica per al Centre Històric”, l’estratègia que ens ha de conduir a millorar el Centre, millorar Alcoi.

He vist l’esperança, la resiliència, als ulls de molts dels veïns i comerciants a les reunions, és cert que també he vist l’enyorança i el desànim, fruit de molts intents caiguts pel camí de la recuperació, però ara és el moment.

Per iniciar este procés d’il·lusions, d’emocions positives, de futur, és necessari, estem obligats -societat civil, economia, polítics, administracions- a signar un pacte on tots ens comprometem a fer camí en la mateixa direcció i deixar de banda disputes estèrils i partidistes.

Per reactivar el Centre “Alcoi” hem de treballar les potencialitats que tenim i les més potents es troben en la cultura. Tenim artistes, escriptors, músics, teatres, museus, la Universitat i pròximament reobrirem el “Monte de Piedad” com a subseu de l’IVAM –Institut Valencià d’Art Modern- que ens donarà el relat necessari per composar una nova il·lusió.

Estic convençut que el nou relat al Centre ens donarà la possibilitat de canviar la resta de la ciutat, que canviarem la visió, canviarem la tendència, ens unirem com a poble per crear empreses i llocs de treball, crearem expectatives de futur per als joves.

Estic convençut que la resiliència dels alcoians aflorarà per tornar a ser un poble il·lusionat amb el seu futur.

Màrius Ivorra