El castell andalusí del Castellar d'Alcoi

Si Alcoi vol tindre una cronologia històrica quasi ininterrompuda en el temps haurà de mirar cap a ponent, on es trobarà el Castellar o l’antic Alcoi andalusí. Promontori “mariolí” de 886 metres d’altura sobre el nivell del mar, de fort desnivell, a més a més d’estar protegit pel sud i pel nord per dos grans talls que li proporcionen una protecció aprofitada per l’ésser humà durant més de dos mil anys. Però serà en el seu cim on trobarem situat en l’edat mitjana el seu castell, el qual com la resta de fortaleses que s’enlairen en cims envoltats d’espadats vertiginosos com: el castell d’Alcalà, el de Margarida, el Fortí de l’Almiserà, gaudeix d’unes vistes envejables i agradoses als sentits dels seus visitants.

La crònica històrica dels assentaments humans en aquest promontori es remunta a l’edat del bronze, seguida per l’estimada època ibera, continuada pel molt conegut temps de dominació romana, sense indicis arqueològics de població durant la dominació Bizantina fins l’arribada dels visigots, en el qual la inestabilitat a vora mar obligarà a les poblacions de la costa per buscar refugi i protecció cap a les terres de l’interior, retrobant-se amb un nou assentament humà; tanmateix durant un curt temps. Una altra vegada deshabitat arribarà així al segle VIII. Etapa on s’iniciarà en la península ibèrica un canvi amb uns cinquanta anys i escaig de guerres i inestabilitat, que acabaran amb l’arribada d’una nova religió, la qual a poc a poc es consolidarà dins la població autòctona i un nombre considerable de nous vinguts del nord d’Àfrica i fins i tot de Síria. Terres aquestes que seran integrades dins el Sharq Al-Andalus.

Les estructures en la nostra vall s’establiran amb menuts assentaments rurals de tipus clànic, que lentament donarà lloc a les típiques alqueries. En les que es desenvoluparan espais agraris irrigats de baixa intensitat. Aquestes alqueries acabaran organitzant-se al voltant d’un castell fortificat emplaçat en un lloc elevat, i és en aquest punt on apareix la fortificació del Castellar. Tot i que no s’han trobat documents que esmenten el seu nom, tot fa pensar que seria el d’Alcoi en la seua versió andalusina. Sense rastres d’assentaments durant els primers dos segles i mig andalusins, s’habitarà cap mitjans del segle X fins a la fi del segle XI. No es reprendrà l’activitat humana fins a finals del segle XII o començament del XIII, en la que ocuparà un àrea més menuda, fet que fa pensar en una alqueria, la qual s’abandonarà a mitjans del segle XIII, dins la revolta andalusina encapçalada pel visir al-Azraq 1247-1258. Sent aquesta l’última vegada que els humans emplaçaran al seu llom els seus habitatges.

Allò que trobaríem si encara quedaren restes seria una llenç de murada amb alguna talaia a la banda inferior, amb cases apegades a ella. Ja dins veuríem un seguit de restes d’habitatges no massa grans, suposadament terrassades en diferent nivells. Més amunt una altra muralla una mica més fortificada que tindria de tres a cinc torres, algunes sobreeixides de la murada, la qual encerclaria el cim, deixant un gran espai net per refugiar els ramats i resta d’animals, a més a més de un parell d’aljubs un d’ells trobat enguany i el tret més significatiu seria la residència del “qaid”. Representant del poder central de l’època. La funció d’aquesta fortificació hauria estat la de control militar, domini de les vies de comunicació, recaptació d’impostos i protecció de les alqueries que la voltaven.

Podríem dir que el destí de la fortificació del Castellar va anar lligat al naixement de la nova colònia d’ocupació cristiana, a la que el rei Jaume I li va donar el nom d’Alcoi. La gran resistència dels andalusins organitzada pel visir al-Azraq de nom Abu Abd Allà ben Hudayl, en el transcurs de la seua primera revolta, entre finals de l’estiu del 1247 i el 1258. Que podem trobar en la novel·la de Just I. Sellés Al-Azraq el Blau. Segurament signà la trista fi d’aquesta fortalesa, ja que el Castellar va ser abandonat abans de que el rei Jaume I fundarà la nostra ciutat -17 de març de 1256-, uns dos anys abans d’acabar la revolta. Podríem dir que no assegurar que Alcoi es filla de la revolta d’al-Azraq i que sense ella segurament mai hauria estat creada.

A manca de properes excavacions, l’abandó del Castellar pareix haver estat violent, amb una pressa per les armes, ja que durant uns treballs dels arqueològics s’hi van trobar restes humanes a l’interior de les cases adossades en la murada inferior, al costat de cendres i puntes de fletxa disperses per tota l’àrea excavada. Tanmateix tot indica que la fortalesa va ser tombada a consciencia. Deixant actualment a la vista poques empremtes. Mal de guerra que patirien altres castells encara hui desapareguts, dels quals fins i tot es desconeix el seu emplaçament: el castell de Pop, a la vall del Pop (Marina Alta), el castell de Xeroles, a la Vall de Seta (el Comtat), el Castell del Benicadell, situat a la serra del seu nom. El motiu d’aquesta destrucció seria senzill, el d’impedir que futures revoltes pogueren aprofitar aquests reductes fortificats de tant difícil accés per a les tropes.

Qui sap si el castell fou com diuen l’alberg major o residència d’ al-Bakor, aquell pastor negre que dominava la Mariola i el Benicadell i que sembla que va lluitar ferotgement al rei Jaume I. El qual finalment capturat va ser portat a la població d’Alzira on va ser executat. També podria tractar-se de la mítica vila de Forcosa, on les cròniques antigues diuen que es feien els més bells vestís de seda de tota la mediterrània i que situen dins les muntanyes de València. Però tot açò són especulacions que encara no ha sigut corroborades pels arqueòlegs i els historiadors. El que sí podem afirmar amb rotunditat és que aquells que pugen al seu cim, gaudiran d’un espectacle paisatgístic que li colpirà els sentits. El més recomanable és fer primerament una visita al museu arqueològic d’Alcoi i, tot seguit una pujada al cim del Castellar on el romer resta de guardià de la nostra història.