Ens meravella la serra de la Safor pel seu perfecte cèrcol d’arrimalls feréstecs i les seues altes i sublims praderies pirinenques; ens corprén el Mondúver per la seua suavesa i la seua antiga esplendor; ens guanya el pic del Maigmó per la seua afilada picardia i el seu somrís incitador; ens esbalaeix el penyal d’Ifac per la seua audàcia i els seu gest desafiant; ens ullprén el Montcabrer per la seua enlairada solitud i el seu vast esguard; ens impressiona la serra de Bèrnia i la de Segària pels seus eriçats i violents crestalls cimalers; ens encisa el Cavall Verd per la seua llegenda i el seu penyal fenomenal, i ens fascina el Puigcampana per la seua solidesa i la seua sublim i esfereïdora bellesa, i tantes i tantes altres penyes, penyots i penyals que pintorescs, ardits, insòlits, estranys o familiars ornen i amollonen les nostres terres i valls muntanyoses. Però si hi ha una penya ardida, una penya forçuda i valenta, la penya per excel·lència del territori diànic, aquesta és per qualitats i mèrits propis i per un espontani consens dels amants i caminants de les nostres muntanyes, la penya de Benicadell, la Penna Catella o Cadiella o Penecadel de les cròniques medievals, que com una airada i enlairada cresta, amb una elegant, feréstega i inconfusible silueta, remata i corona la còrpora allargada, vigorosa i solitària de la serra que, dreçada enmig de les amples i albes planures de la Vall d’Albaida a tramuntana i el Comtat a migjorn, a les quals departeix i senyoreja, es perllonga per ponent amb el muntanyam de la Covalta i d’Agullent, i de cara al mar amb la Carrasqueta de Rugat, la Cuta i la serra d’Ador.

Joan Pellicer
Meravelles de Diània (2000) pp. 61-62