A l’Estat espanyol estem vivint el problema polític més greu des de la Transició del 78.
Uns quants milions de catalans i catalanes volen decidir el seu futur en un referèndum dirigit a tots els habitants de Catalunya.
Des del Govern de Madrid els responen que eixe referèndum no es pot celebrar perquè l’actual legislació no ho permet.
I …, ja la tenim.

El Govern diu que s’ha de complir la llei, perquè si no la complirem, cauríem en un pou de barbarisme que posaria en perill l’Estat de Dret que avui gaudim.

Això és veritat però no és tota la veritat. Les comunitats humanes vivim en grups en els quals, les relacions d’uns i altres s’han de basar en unes normes o lleis que impedisquen que els drets d’uns envaïsquen els dels altres. Açò és cert.
Ara bé. La història del Dret ens ensenya que les lleis sempre van per darrere de les realitats socials. Les lleis es redacten, passen als Codis i ací es queden jugant invariablement, el seu paper regulador. Les societats humanes, en canvi, com a entitats vives que són, creixen, evolucionen, canvien al llarg dels anys.

Aquesta diferència qualitativa entre les lleis i les societats humanes fa que algunes lleis, que un dia s’acceptaven com a normes de convencia eficaces, després d’un cert temps, quan la societat ha evolucionat i ha canviat, deixen de ser-ho i comencen a ser considerades com a lleis injustes.

Les lleis s’han de respectar però, les lleis injustes s’han de transgredir. Aquesta és una qüestió de responsabilitat social i cívica. Si les lleis injustes, per ser lleis, es respectaren sempre, encara estaria en vigor, per exemple, «el Derecho de Pernada» de l’edat Mitjana.

Vegem un exemple més proper en el temps: la Llei del Servei Militar Obligatori, que va estar en vigor fins a l’any 2002.
Fins eixe any, tots els xics de l’Estat espanyol en arribar als 21 anys, estaven obligats, per llei, a complir un Servei Militar d’un any o any i mig.

Perquè es va derogar eixa llei?, perquè des de molts anys abans, els xics de 21 anys van començar a negar-se a fer eixe servei d’armes. Es va començar a transgredir una llei que semblava injusta. Primer es negaven al•legant raons de consciència, per pacifisme. Més tard es negaven sense donar cap raó. Finalment la llei es va haver de derogar.

La mateixa Constitució del 78 no és altra cosa que la substitució de la legislació franquista, que havia quedat obsoleta, per una altra democràtica, més consonant amb el sentir de la societat de finals del segle XX. Però si les lleis franquistes que prohibien tots els drets democràtics, no s’hagueren començat a transgredir molt abans del 78, si sempre s’hagueren respectat, dubte jo molt que, al 78, haguera nascut la Constitució que avui està vigent.

Jo no sé què passarà el dia 1 d’octubre. El que sí que se és el que passarà el dia 2.

Ho sé perquè el dia 2 passarà el que està passant ja avui. Passarà que una confrontació política que està mobilitzant a milions d’habitants de Catalunya, a més de 700 alcaldes, milers de regidors, més de mig Parlament Autonòmic i a tot el Govern de la Generalitat Catalana, suposa una transgressió de la legislació vigent, de les que sols es poden resoldre adequant la Constitució Espanyola a la realitat catalana d’avui.

Eixa serà una tasca política i no jurídica.